TV-4. RELAXAR-SE DURANT LA INSPIRACIÓ? per Sergi Riera, educador de la veu i director de cor.
RELAXAR-SE DURANT LA INSPIRACIÓ? El nostre aparell fonador és un instrument de vent que consta de quatre mecanismes interdependents (veure la il·lustració de la dreta):
1. L'aparell encarregat de produir aire comprimit, constituït pels pulmons i els músculs circumdants.
2. Un oscil·lador que transforma aquest aire a pressió en so mitjançant la vibració produïda pels músculs vocals (cordes vocals).
3. La caixa de ressonància, que amplifica el dèbil so laringi i on es troben els elements de l'articulació (llavis, llengua, maxil·lar, paladar tou).
4. (No ressenyat a la il·lustració) L'Aparell de Control del so
emès, mitjançant el qual podem judicar-lo i, per tant,
modificar-lo. Aquest aparell està format per l'oïda i per les
sensacions internes de l'individu (dolor, coïssor, picor,
relaxació, treball, tibantor, ressonància, moviments...).És
sobretot aquest darrer aparell el que s'ha d'aprendre a
dominar, ja que ens permetrà modificar els moviments
musculars erronis mitjançant un aprenentatge adequat.
Per aconseguir una correcta emissió de la veu cal disposar d'una respiració adequada. I com sabrem si la nostra reuneix aquest requisit? La respiració és com una moneda. Té dues cares: La inspiració i l'expiració. Com que ja se sol parlar suficientment de l'expiració, m'agradaria centrar-me més en la inspiració (la creu de la moneda..., o hauria de ser la cara?)
En primer lloc, he de dir que per treure l'òptim rendiment de qualsevol múscul o grup muscular del cos cal que hi hagi una alternança entre treball (tensió) i descans (relax). No podem sotmetre cap múscul o grup muscular a un treball continuat sense fer-los malbé. Aconseguim cantar gràcies a un exigent treball muscular en el qual intervenen més de 150 músculs que treballen de forma coordinada (sinèrgicament) i que són aproximadament una quarta part del total de músculs del cos humà. Aquesta complicada activitat es produeix durant la fase d'expiració de l'aire comprimit que hem creat a partir de l'aire acumulat durant la inspiració.
Atès que el cant comporta un complex treball d'aquests músculs durant la fase d'expiració, només tenim la possibilitat de deixar-los descansar, recuperar-se, i preparar-se per a la següent emissió vocal durant la fase d'inspiració i en les pauses. Hi ha cantaires que quan inspiren agafen l'aire amb un esforç prou visible tot tibant els músculs de la cara i del coll, eleven les espatlles, avancen el cap i frunzeixen l'entrecella? Els seus músculs no descansen mai. Treballen mentre canten i treballen mentre inspiren. Com no se'ls ha de cansar la veu si no permeten que descansin periòdicament els músculs?
Per anar adquirint una correcta inspiració (i això exigirà temps de pràctica a alguns) us proposo un exercici que caldrà repetir tots tants cops com sigui necessari. Podeu provar-ho estirats panxa amunt o asseguts. Si us estireu doblegueu els genolls i si seieu feu-ho rectes i amb l'esquena tocant el respatller de la cadira (més endavant ho podeu intentar tot caminant provant d'anar ben rectes i relaxats alhora (cal anar trobant aquest difícil equilibri). Tant si esteu estirats com asseguts, tanqueu els ulls.
1. Imagineu-vos que esteu al camp, per exemple, i que esteu gaudint d'un suau i agradabilíssim perfum que us envaeix (el que més us agradi). No agafeu aire: deixeu-lo entrar! Que penetri fins al més profund, com un sospir d'alleujament. Durant cada inspiració imagineu-vos que dintre del vostre cos (tòrax, abdomen, cap, braços, mans, cames i peus) hi ha una gran esponja que s'impregna d'aquell benefactor perfum i que s'expandeix dins vostre en tots sentits (endavant, endarrere, cap als costats, cap a dalt i cap a baix). Sou com un ninot inflable. Una mena de "Michelin" joiós...
2. A cada expiració permetreu que aquella esponja torni a la situació primitiva. No la premeu; senzillament deixeu que recuperi la seva forma primera.
Gaudiu d'aquesta situació gratificant, profundament gratificant, que us va obrint tots els músculs suaument, progressivament, sense presses... Feu-ho durant una estona i advertiu com, a poc a poc, els músculs intercostals es van obrint i que les costelles es van separant cada cop més, pas a pas, centímetre a centímetre. Pareu atenció en els contactes de la vostra esquena amb el pis, el llit o la cadira. Respira també l'esquena?
Els vostres músculs abdominals, els del pit, els dels costats i els de l'esquena, s'aniran expandint de manera suau i progressivament. No tingueu pressa. Assaboriu-ho! Deixeu anar les arrugues de l'entrecella i afluixeu els músculs de la cara i el coll. També la llengua. Quedeu amb cara de badocs. Repasseu els músculs un a un, intenteu sentir-los. Deixeu-vos dur per aquesta tranquil·litzadora situació... i gaudiu del plaer que comporta.
Quan arribeu a sentir una pau profunda haureu tastat la serenor. Llavors podreu constatar que us sentiu canviats: canviarà la vostra relació amb vosaltres mateixos, amb els altres, amb els problemes, amb les coses... "Ara estic realment RESPIRANT, VIVINT", podreu dir. I després intenteu mantenir aquestes vivències quan canteu. Per cantar bé hom s'ha de transfigurar, ha de ser un altre... Ha d'estar serè per poder comunicar alguna cosa. Podrem interpretar des del més profund de nosaltres mateixos, i les ressonàncies que aconseguirem diran més que el text.
Només una actitud adequada ens portarà cap a una respiració ampla i profunda sense tensions innecessàries que ens bloquegin. Hi ha un adagi oriental que diu: "Tal com respiris, viuràs". L'aire és el nostre primer aliment. No podem passar ni dos minuts sense ell. L'oxigen que ens aporta cada inspiració fa que puguin viure les nostres cèl·lules, i a cada expiració eliminem substàncies que contaminen l'organisme. És un procés meravellós, però quants cops hi hem pensat, en això? Ho valorem adequadament? No hauríem de valorar l'aire com es mereix i estar-ne agraïts?
Pot ser és perquè l'aire no el veiem ni el paguem que no el valorem gens. Per què no canviem la nostra relació amb l'aire? Fruïm d'aquest do a cada instant (fins i tot quan cantem, és clar!). Això vol dir que ens hem de desprendre de les presses per deixar que cada fonema s'articuli completament, essent conscients i paladejant dels meravellosos i complicats moviments dels òrgans de l'articulació (llavis, llengua, maxil·lar, paladar tou - important també, aquest darrer -). Evidentment, això comporta un canvi substancial d'actituds, i és molt difícil fer-ho amb totes les conseqüències. Si algú dels que em llegeixen té problemes o dificultats en la veu haurà de posar-ho en pràctica amb més exigència encara que els que no en tenen.
Articular completament, de forma relaxada i elàstica, permetrà que funcioni adequadament tant la nostra laringe com els músculs dels elements de l'articulació. D'aquesta manera no es quedaran a mitges i no transmetran tensions i rebregaments innecessaris a la resta de l'aparell fonador.
Certament costa d'adquirir i s'ha de fer a través d'una pràctica ben dirigida i amb molta paciència. Per mi, en el cant té tanta importància la inspiració com l'emissió, perquè la primera "prepara el camí" de la segona.
RESUM
Cada inspiració és una oportunitat per deixar descansar els músculs de la fonació alhora que preparem el "motlle" i el passadís que acolliran la següent emissió vocal. Per aconseguir-ho fer alhora cal esmerçar-hi temps, paciència, pràctica, i gaudir de la situació.
Quan canteu no agafeu l'aire; deixeu que entri mentre gaudiu al màxim!
Sergi Riera i Roig
Educador de la veu. Director de cor
Web: www.geocities.com/sergiveu * * * c/e: sergiveu@3xl.net
